Lewis & Short

2. prŏcus, i (gen. plur. procūm, Cic. Or. 46, 156), m.

  1. I. A wooer, suitor: proci dicuntur, qui poscunt aliquam in matrimonium, Graece μνηστῆρες. Est enim procare poscere, etc., Fest. p. 249 Müll.: me natam nulli veterum sociare procorum Fas erat, Verg. A. 12, 27: Penelope difficilis procis, Hor. C. 3, 10, 11: apotheca procis intacta est, id. S. 2, 5, 7; 78; Ov. M. 4, 794; 9, 10; 14, 670: proci loripedes, said of slow people, Plaut. Poen. 3, 1, 7.
  2. * II. Trop., of canvassers, a suitor: impudentes proci, Cic. Brut. 96, 330.