Lewis & Short

No entries found. Showing closest matches:

dē-cŏlor, ōris

    (
  1. I. acc. plur. heterocl. decoloros, Prud. στεφ. 1, 113), adj., deprived of it’s natural color, discolored, defaced, faded, etc. (poet., and in post-Aug. prose): decolorem sanguinem omnem exsorbuit, Cic. poet. Tusc. 2, 8 (transl. from Sophoc. Trach. 1058: ἐκ δὲ χλωρὸν αἷμά μου Πέπωκεν ἤδη): Indus, swarthy, Prop. 4, 3, 10; Ov. Tr. 5, 3, 24; and India, id. M. 4, 21; so heres, (sc. Aethiope genitus), Juv. 6, 600: decolor fuligine, id. 7, 226: decolor sanguine, stained, Ov. Tr. 4, 2, 42; cf. Stat. Th. 12, 410: ara, id. Pont. 3, 2, 54: seges, Luc. 7, 851: uniones, Plin. 9, 35, 57, § 116: resina, id. 16, 12, 23, § 59.
  2. II. Poet., of abstract subjects: deterior ac decolor aetas (i. e. the brazen and iron age, in comparison with the golden), depraved, degenerate, * Verg. A. 8, 326: fama, Ov. H. 9, 4.

dēcŏlōrātē, adv. [decoloro], degenerately, Comp.: quanto decoloratius vivat peccatrix anima, August. de Duab. Anim. 2, 2.

* dēcŏlōrātĭo, ōnis, f. [decoloro], a discoloring: quaedam ex aliqua contagione, Cic. Div. 2, 27, 58.

dē-cŏlōro, āvi, ātum, 1, v. a., to deprive of its natural color, to discolor, stain, deface, soil, etc.

  1. I. Prop.: "decoloratur id cujus color vitiatur, non mutatur," Sen. Q. N. 2, 41: quod mare Dauniae Non decoloravere caedes, * Hor. Od. 2, 1, 35: manibus collybo decoloratis, Cassius Parmensis ap. Suet. Aug. 4 fin.: cutem (suppurationes), Cels. 2, 8 med.: labra et nares (pallor), id. ib. 6: decoloratum corpus mortui, Auct. Her. 2, 5, 8; 2, 27 fin.: oliva ex albo decoloratur fitque luteola, Col. 12, 49, 9: decoloravit me sol, Vulg. Cant. 1, 5 al.
  2. II. Trop., to tarnish, corrupt, disgrace: aliquem, Cod. Just. 1, 3, 19; cf.: famam, Capitol. Ant. Phil. 19.