Lewis & Short

No entries found. Showing closest matches:

Prorsa (Prōsa), ae, f. [2. prorsus], sc. dea, i. e. the goddess presiding over births with the head foremost (opp. Postverta), Varr. ap. Gell. 16, 16, 4; cf. Hartung, Relig. d. Röm. 2, p. 199.

2. prorsus (collat. form prōsus; v. II.), a, um, adj. [for pro-versus].

  1. I. Straightforwards, right onwards, straight, direct (post-Aug.): prorso tramite siste gradus (al. proso), Avien. 3: prorsi limites appellantur in agrorum mensuris, qui ad orientem directi sunt, Fest. p. 234, and Paul. ex Fest. p. 235 Müll.
  2. II. Trop., of style, straightforwards, i. e. prosaic, in prose, opp. to verse (post-class.): prorsum est porro versum, id est ante versum. Hinc et prorsa oratio, quam non inflexit cantilena, Don. Ter. Eun. 2, 3, 14: et prorsa et vorsa facundia veneratus sum, in prose and verse, App. Flor. 4, p. 361, 36.
    In this sense predominant (but not found in Cic.) in the form prosa oratio, prose, = soluta oratio, Quint. 1, 5, 18; 11, 2, 39: prosa eloquentia, Vell. 1, 17, 3; Sen. ap. Gell. 12, 2, 6; Col. 11, 1, 1; Plin. 5, 29, 31, § 112.
    Subst.: prōsa, ae, f., prose, Quint. 1, 8, 2; 8, 6, 17; 20; 9, 4, 52 et saep.

1. prōsa ōrātĭo, and prōsa, v. 2. prorsus, II.

2. prōsa, ae, v. 2. prorsus, II.

prōsăĭcus, a, um, adj. [1. prosa].

  1. I. Prosaic, in prose (post-class.): prosaico relatu, Ven. Carm. 7, 11, 1; id. Vit. S. Mart. 1, 13.
  2. II. Subst.: prōsăĭcus, i, m., a prose writer, prosaist (post-class.), Ven. Vit. S. Mart. 2, 469.

prōsāpĭa, ae (collat. form prōsāpĭes, ēi or ēs), f. [pro and root sa.; cf. sero, satus], a stock, race, family (archaic; v. Quint. 1, 6, 40; 8, 3, 26; cf.: stirps, genus, progenies, posteritas): prosapia progenies: id est porro sparsis et quasi jactis liberis: quia supare significat jacere et disicere, Paul. ex Fest. p. 225 Müll.: veteres prosapias (perh. to be read veteris prosapies, as a gen. sing.), Cato ap. Non. 67, 30: de Coclitum prosapiā esse, Plaut. Curc. 3, 23: rogitares, unde esset, quā prosapiā, id. Merc. 3, 4, 49: homo veteris prosapiae, Sall. J. 85, 10; so, vetus, Just. 14, 6, 11; Suet. Galb. 2: et eorum, ut utamur veteri verbo, prosapiam, Cic. Univ. 11; cf.: nec utique ab ultimis et jam oblitteratis repetita (verba) temporibus, qualia suntprosapia, Quint. 1, 6, 40: insulsum (verbum), id. 8, 3, 26. Galba magnā et vetere prosapiā, Suet. Galb. 2: pro gloriā veteris prosapiae, Just. 14, 6, 11; Prud. Apoth. 1006.
Form prosapies: tot stuprorum sordidam prosapiem, Prud. στεφ. 10, 180; Cassiod. Var 9, 25: prosapies, γένους καταγωγή, Gloss. Philox.

prŏsăpŏdŏsis, is, f., a figure of speech, defined by Mart. Cap. § 533 Kopp (al. proapodosis, q. v.).

prōsārĭus, a, um, adj. [1. prosa], of or belonging to prose, prosaic (post-class.): opus, Sid. Ep. 3, 14: loquendi genus, id. ib. 9, 13.

prōsător, ōris, m. [pro-sero], an ancestor (eccl. Lat.), Jul. ap. Aug. c. Sec. Resp. Jul. 1, 90.

prōsatrix, īcis, f. [pro-sero], an ancestress, Isid. Gloss.

prōsătus, a, um, Part., from 1. prosero.