Lewis & Short

dictĭto, āvi, ātum, 1, v. intens. a. [dicto], to say often or emphatically; to declare, maintain, assert repeatedly (good prose).

  1. I. In gen.: non, obsecro, es, quem semper te esse dictitasti, Ter. Ph. 5, 1, 16.; cf. Liv. 3, 20; 9, 18: qui ita dictitat, iis esse metuendum, etc., Cic. Verr. 1, 2, 4; 1, 3, 8; 1, 10, 28; 2, 1, 8: ut Lacedaemonii suos omnes agros esse dictitarint, quos spiculo possent attingere, id. Rep. 3, 9: Caelius profectus, ut dictitabat, ad Caesarem pervenit, as he alleged, or pretended, Caes. B. C. 3, 22, 3; cf. id. ib. 3, 32, 4 and 6; Sall. C. 22, 2 Kritz.; Nep. Lys. 1, 4; Liv. 1, 49; 5, 2; Tac. A. 1, 72 al.
    Pass. impers.: male dictitatur tibi volgo in sermonibus, there are bad rumors about you, Plaut. Trin. 1, 2, 62.
  2. * II. In partic., in jurid. lang.: causas, to plead frequently, Cic. de Or. 2, 13, 56.